Indiana Jones és un dels herois cinematogràfics més coneguts. Com tothom sap, aquest personatge de ficció   és un arqueòleg  que dedica la seva vida a la cerca de troballes mítiques de l’antiguitat. És a dir, la seva   raó d’existir és  la investigació.

L’argument de cadascuna de les seves  pel·lícules es basa en un projecte de recerca: allò que l’audaç  arqueòleg busca. Tanmateix, pràcticament no  veiem exercir Indiana Jones com a investigador. El que succeeix durant la major part del metratge no té res a veure amb la seva principal activitat perquè   Jones ha de  superar un seguit d’obstacles de tota mena inaccessibles  per a qualsevol mortal.

En les tres quartes parts del  temps que dura la pel·lícula,  Indiana Jones corre, vola, s’accidenta,  cau, es torna a aixecar, torna a caure, algú l’ajuda i novament està en peus per tornar a  patir.  Jones es veu obligat a  realitzar accions que no són pròpies d’un investigador perquè, si finalment vol aconseguir els seus objectius, no li queda més remei.  

El perfil d’un personatge com Indiana Jones té poc en comú amb els investigadors universitaris de la realitat, ja siguin arqueòlegs, biòlegs, físics o enginyers. Malgrat tot,   els investigadors reals estan obligats a utilitzar  eines diferents a les estrictament necessàries per innovar. Avui dia, un investigador ha de saber moure’s per les intricades convocatòries oficials; ha de tenir habilitats de venda, de gestió, de relacions públiques, lingüístiques, de lideratge d’equips i sobre tot ha de tenir molta perseverança per no desanimar-se, per molts difícils que siguin els obstacles que li posen al davant.

L’ideal seria que s’hagués de dedicar en exclusivitat als seus projectes,   però els recursos són cada cop més escassos. Per això, avui dia, un investigador universitari és quelcom molt similar a un heroi.